Paella

La paella és l’estri bàsic que destinem a fregir. El diccionari normatiu ens en diu això:

1 1 f. [LC] [ED] Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall o dues anses, que serveix per a fregir viandes.

El mateix diccionari afegeix que una paella també és un ”guisat fet d’arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients”.

En espanyol, una “paella” és una “sartén”. Però quan, amb un manlleu del català, aquella llengua parla de “paella”, ho fa per referir-se al que el diccionari de l’Academia Española descriu com un “plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España” y la “sartén en que se hace” [l’arròs esmentat].

La monstruosa “paellera”, tan estesa en les botigues de parament i entre moltes famílies, respon a la necessitat d’aplicar en espanyol un nom derivat de “paella” per designar el recipient amb què s’elabora l’arròs a la paella. La mateixa Academia Española de la Lengua ens presenta aquesta definició:

paellero, ra.

1. adj. Perteneciente o relativo a la paella (‖ plato de arroz). Valencia es el templo paellero.

2. adj. Dicho de una persona: Que hace paellas (‖ platos de arroz). U. t. c. s.

3. adj. Dicho de una persona: Aficionada a la paella (‖ platos de arroz).

4. m. Hornillo especial o parrilla preparada para hacer paellas (‖ platos de arroz).

5. f. Recipiente metálico a modo de sartén, de poco fondo y con asas, que sirve para hacer la paella.

Sense cap dubte sobre l’ús català del terme “paella” –que val en primer lloc per designar l’atuell i, després, per  a l’arròs que hi fem–, convé recordar que els derivats espanyols “paellero -a” només tindrien alguna correspondència en català per referir-se a aquests mots del diccionari normatiu:

paeller (1)

1 m. [LC] Prestatge o armari on es guarden paelles.

2 m. [LC] Construcció, al ras, adequada per a coure l’arròs a la paella amb llenya o garbons petits.

o bé a

paellaire

m. i f. [LC] [IMI] [PR] Persona que fa paelles o en ven.

El recipient, la “paella”, sigui de vores altes o baixes, amb nanses o sense i deixant de considerar-ne el diàmetre, no necessita més nom que el que ja té: “paella”.

Si bé acceptable com a fet consumat, en català hauria semblat potser més acordat a la normalitat parlar d’un “arròs a la paella”, com diem també un arròs a la cassola (i un pas “una cassola”). Si en espanyol s’ha designat amb el terme “paella” l’arròs cuit en aquest recipient és perquè “paella”, en espanyol, no té altre significat que justament aquest arròs, essent així que la paraula que designa el recipient no és altra que “sartén”.

(Per il·lustrar la nota anterior amb una imatge de Google, hem hagut de prescindir de la cerca “paella”, sota la qual totes les respostes ofereixen imatges d’una paella grossa, sense mànec i amb dues nanses, de les usades per fer l’arròs a la paella. Les imatges que ens han estat útils són les que trobem sota “sartén”, “poêle”, “frying pan”.)

 

RT